De nou

Després d’un llarg -i més o menys obligat- parèntesi, torno a publicar una entrada al meu bloc. I torno a fer-ho amb la intenció de reprendre un costum que ja començava a oblidar. Donaré vida al bloc sempre que la vida personal m’ho permeti. Aquesta és la meva paraula. De moment, avui em permeto la llicència d’abandonar la més recent “actualitat” per centrar-me en una revista que convindria no perdre de vista. Perquè com deia aquell, per entendre on som cal saber d’on venim.

POR FAVOR: EL POLÒNIA DE LA TRANSICIÓ

La revista liderada per Manuel Vázquez Montalbán va utilitzar la sàtira política per dinamitzar el canvi social antifranquista

“Una publicació d’intervenció política”. Així defineix Manuel Vázquez Montalbán la revista Por Favor al pròleg de l’última antologia que s’ha escrit d’aquest setmanari. Un setmanari que, malgrat la seva curta vida (1974-1978), va ser testimoni i protagonista dels principals esdeveniments que acabarien normalitzant la vida política espanyola. Des de l’execució de Puig Antich -que va coincidir amb el seu primer número- fins al referèndum constitucional, Por Favor va contribuir al guany progressiu de llibertat que la transició requeria. I tot això sota el paraigües d’un humor que, en forma d’il·lustracions i textos, va certificar la importància de la sàtira política com a dinamitzadora de qualsevol canvi social.

Producte de la crisi oberta a la revista Hermano Lobo, Por Favor va néixer l’any 1974 gràcies a la iniciativa de José Ilario, considerat un “creador d’imaginaris periodístics”. Sota la direcció de Jaume Perich, Forges i Manuel Vázquez Montalbán, la revista va aglutinar els millors periodistes i humoristes del moment. Juan Marsé, Máximo, Maruja Torres, Fernando Savater i Cesc van ser alguns dels noms propis que van fer possible, en paraules d’Ignacio Fontes i Manuel Ángel Menéndez, “l’intent més rodó i ideològicament més compromès de la premsa d’humor de la transició”. Un intent que va aprofitar la sàtira política per engrandir les escletxes d’un règim que estava encegat combatent el llenguatge analític.

Relació dialèctica

Des d’un primer moment, els impulsors de Por Favor van tenir clar que el setmanari havia de tenir un interès informatiu i enganxar-se a l’actualitat més immediata fugint de textos humorístics intemporals. Com recorda Manuel Vázquez Montalbán, “la revista anava trencant els límits d’allò permès fins la setmana anterior i en pagava el preu corresponent”. Ara bé, com també reconeix el propi director, el grau de combativitat i crítica va anar variant amb el pas del temps. De la lluita contra el franquisme agonitzant es va passar a la sàtira dels condicionants de la transició i, finalment, a un cert desconcert d’intencions i llenguatge davant del primer assaig democràtic.

Tot i això, Por Favor mai va arronsar-se gràcies a les clàusules contractuals ideològiques dels seus directors. Com explica Joaquim Roglan, aquests tenien el poder absolut de decidir els continguts i, fins i tot, de vetar la venta de la publicació si no els agradava el comprador. Aquest “paradís periodístic” permet explicar, per exemple, les crítiques constants a l’església -una d’elles va provocar el tancament del setmanari durant quatre mesos (juny de 1974)-, l’exhibició pionera de cossos femenins nus o el primer editorial d’una publicació satírica en contra d’ETA (juliol de 1978). Tres petites mostres d’una aposta decidida per empènyer les condicions necessàries, no només per assolir la democràcia política, sinó també per aconseguir la desitjada llibertat de conducta.

Testimoni compromès

Més enllà del protagonisme que va adquirir com a agent del canvi social, la revista es va convertir en un reflex fidel de la seva època. Com afirma Iván Tubau, “Por favor va cobrir un moment apassionant de la història d’Espanya”. No obstant, la visió d’aquells anys que es desprèn de la publicació és força diferent de la versió que s’ofereix avui en dia. Segons Josep Fontana, les pàgines del setmanari “inculquen en el lector actual un sà escepticisme en relació a la llegenda rosada de la transició”. I és que Por Favor evidencia les dificultats i les incerteses d’aquells que van viure durant un període en el qual ningú tenia clar com podia acabar tot plegat. Una realitat que s’allunya del pla de democratització premeditat que caracteritza la imatge més estesa de la transició.

Sigui com sigui, el mateix canvi social que Por favor va dinamitzar acabaria destruint el propi setmanari. Amb l’arribada de la democràcia, la revista ja no podia ser tan crítica sense molestar una part de la seva clientela anterior -l’esquerra “oficial”- i les agències de publicitat no li donaven anuncis perquè les empreses no volien finançar aquell producte iconoclasta. En paraules de Manuel Vázquez Montalbán, “cada vegada pitjor negoci, Por Favor va passar a pertànyer al club dels poetes morts”. El 2 de desembre de 1978, la publicació s’acomiadava amb un editorial memorable que concloïa: “No us alegreu. Tornarem. Qui avisa no és traïdor”. Potser el Polònia ha agafat el seu relleu.

Arnau Nadeu

Anuncis
  1. mireiazaragoza
    25/10/2011 a les 21:39

    251110!

  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: